Versió en català.
Reeditat març 2024

Gràcies per haver accedit a aquest relat-presentació.
Durant una mica més de dues dècades, vaig tenir el privilegi de postrar-me als peus de qui va ser el meu Mestre i el meu Amo ("Educaperro", formava part de la seva adreça de correu). Era tot un cavaller, molt educat i respectuós, amb independència de les pràctiques, jocs i situacions sorgides de la seva pervertida imaginació. Cal dir que el seu nick era AMO DURO. Ell, va saber captar-me quan jo només xatejava per curiositat. Deia que havia intuït la meva ànima morbosa, depravada, viciosa i submisa. Amb temps, paciència i el seu expert ensinistrament, va aconseguir pouar de mi tot això. Quan va arribar la desitjada trobada real, vaig passar a ser el seu esclau, el seu puto gos o gossa de merda, segons s'escaigués, i Ell, el meu Amo, el meu Senyor i el meu Déu Totpoderós. Em va batejar com a "chapela", nom que encara conservo. Per desgràcia, amb molta tristesa, fa quatre anys que un puto càncer se'l va emportar.

La distància física entre tots dos i la seva atzarosa disponibilitat no permetien tantes trobades reals com seria desitjable. Tenien lloc molt de tant en tant, cada tres o quatre mesos, de vegades una mica més. Però quan s'esdevenia, passàvem dos o tres dies meravellosos, viscuts amb gran intensitat, “full-time”. Li encantava que fos molt gossa, una gossa totalment viciosa i entregada, que bavegés com una puta desitjant ser utilitzada i estar disposat a qualsevol cosa, a qualsevol situació o circumstància que a Ell li vingués de gust. Després, internet ens permetia mantenir una relació una mica més sovintejada, amb sessions força gratificants. En qualsevol cas, sempre quedava la possibilitat de fer llargues autosessions que gravava per enviar-se-les. M'infligia i autoaplicava d'acord amb els seus gustos i preferències. També aprofitava per obsequiar-lo amb alguna sorpresa. Sorpreses que tornaven en la forma d’animosos i generosos comentaris. Més encara, perquè passades unes setmanes, em continuava contant les vegades que s'havia escorregut veient els meus vídeos plens de porcades i comportaments viciosos, que jo procurava adornar amb provocadores actituds.

La meva feminització mai va ser total. En realitat, el que li molava era jugar amb l'ambivalència, tal com es pot veure en algunes fotos. Així, podia tractar-me com un gos fastigós o una gossa viciosa, com un marieta de merda o una puta ben porca, etc.

M’ho feia fàcil, em sentia cuidat i segur, ja que s’havia guanyat tota la meva confiança. Li encantava, i a mi em continua agradant, sentir els efectes del popper i, de vegades, d’alguna coseta més. Aguditzaven, si és possible, la sensibilitat i les sensacions. El sotmetiment en el meu cas i així sentir-me com una joguina, una marioneta a les seves mans.

La gran majoria de les imatges pujades a l'àlbum de les "Fotos Públiques...